Itinerari de color verd fosc
L’itinerari comença a les cases de s’Alqueria Vella de Baix, situades a l’entrada principal del Parc natural. El paisatge que ens acompanyarà fins a les cases des Verger està molt marcat per una activitat humana, l’agricultura, que ha estat la base de la subsistència de la societat preturística en aquesta terra.
 |
| Vall (Gerard Bravo) |
Durada: 35 min (només anada).
Audioguia
Les cases de s’Alqueria Vella de Baix foren construïdes al centre de la vall de s’Alqueria Vella, dominant l’accés a aquesta vall. L’emplaçament on hi trobem les cases i l’aparcament del Parc natural es troba a uns 230 m d’altitud, i l’envolten els vessants de la talaia Freda per l’oest, d’en Porrassar i el puig des Corb pel nord, i dels puigs des Castellot, Genet i Figuer per l’est i el sud.
El camí que surt de l’aparcament en direcció al llevant, enrevoltant unes quantes tanques de paret seca i deixant a l’esquerra un safareig i una sínia, ens portarà direcció a la finca des Verger.
El topònim Alqueria, de l’àrab al-qarya o al-qariya, ens remunta al passat musulmà de Mallorca, quan Artà, Capdepera i Son Servera pertanyien al districte de Yartân. L’agricultura ocupava la major part de la població. El reguiu estava molt desenvolupat, gràcies al domini extraordinari de la hidràulica dels àrabs. Arreu de la finca hi ha mostres d’aquesta herència: sínies, pous, aljubs, marjades, canals i sèquies.
Cultivaven cereals, però també hortalisses i farratges. Ni el blat, ni la vinya, ni les oliveres ocupaven un lloc d’importància. En aquesta època no hi hagué mai abundància bladera, l’oli s’importava de les regions andaluses i la vinya no es conreava per fer vi, sinó panses.
A partir de la conquesta catalana de l’illa, iniciada el 1229, les terres foren immediatament repartides entre el rei Jaume I i els membres de l’alta aristocràcia, i repoblades amb nous colons, majoritàriament catalans.
La introducció del sistema feudal de tinença de les terres va comportar una profunda reconversió dels conreus. Els cultius més especialitzats de l’època anterior (arròs, cotó, productes hortícoles) foren substituïts per la trilogia mediterrània (blat, vinya i olivera), que adquirí un paper predominant.
Fins a les acaballes del segle XIX, el món rural va girar entorn de la possessió, la unitat productiva per excel•lència. Els propietaris les arrendaven als amos, que en dirigien la producció i organitzaven el treball dels jornalers, missatges i roters en l’explotació agrícola.
CAN TOTDÉU, ELS CULTIUS DE SECÀ
Properes a les cases de s’Alqueria Vella de Baix s’hi troben les de Can Ros, envoltades de cultius d’olivar damunt marjades. A la finca pública de s’Alqueria Vella hi ha unes 500 oliveres, a les quals s’han de sumar les 700 d’Albarca i es Verger. Les finques s’exploten seguint els criteris del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica.
Poc després, arribem a la plana de Can Totdéu, caracteritzada per la presència d’oliverar i ametllers, conreus que es combinen amb la sembra de farratges per al ramat. A mesura que augmenta el desnivell, en les vessants d’aquesta plana, la vegetació dominant és la de garriga. En aquesta zona, decantats dels llocs de pas, s’hi troben alguns abeuradors artificials construïts per tal d’assegurar la supervivència de la fauna, en especial de la població de tortuga mediterrània (Testudo hermanni), ja que és un lloc on s’hi han fet diversos alliberaments de tortugues.
Els cultius que trobem en aquestes terres són sempre de secà: figueres, ametllers i garrovers, resistents a la manca de pluges. Avui en dia les activitats agràries ocupen només un 2% de la població activa de les Illes Balears, però a principis del segle XIX, hi treballava entre el 80 i el 90% de la població de la comarca de Llevant.
La producció d’oli tenia un paper important, ja que permetia l’exportació dels excedents. A la tardor, per a la collita de l’oliva, les possessions llogaven jornalers. En aquestes tasques intervenien les dones (collidores) i els infants. Queden encara a les finques les tafones de s’Alqueria Vella i d’Albarca.
Un reduït nombre de propietaris latifundistes posseïen gairebé les tres quartes parts de les terres fins que, a finals del segle XIX, algunes grans possessions se segregaren en petites parcel•les d’una o dues quarterades i permeteren la consolidació d’un grup ampli de petits propietaris. Les condicions de vida dels camperols, que continuaren a jornal a les grans possessions, eren molt precàries. Fins i tot, molts es veren forçats a emigrar a ultramar.
Algunes grans propietats nobiliàries passaren a mans dels senyors de possessió locals, com fou el cas d’Albarca i es Verger.
Amb la crisi dels conreus tradicionals de finals del segle XIX, l’olivar i els cereals alternats amb llegums foren substituïts per l’ametller, la vinya, la figuera i el garrover.
A l’esquerra del camí, una petita barraca de pedra, Can Valent, ens recorda les condicions de vida de la pagesia d’aquella època. Allò que actualment serveix d’abric per a les ovelles, en altre temps ho habità una família. Hi ha testimoni que els conradors de Can Totdéu hi foren fins l’any 1906. Les úniques comoditats que hi tenien eren un racó per fer-hi foc i un jaç de palla.
Al capdamunt del camí, molt proper a les cases de Can Totdéu, el coll des Verger separa les finques de s’Alqueria Vella i es Verger. Des d’allà gaudirem d’una vista impressionant de la vall i, si el dia és prou clar, també de Menorca.
EL COLL DES VERGER
Al fons de la vall veurem zones de conreu, que contrasten amb els costers coberts de càrritx que s’enfilen fins al capdamunt de ses Murades, les penyes que enrevolten la vall. El carritxar és una comunitat que cobreix grans extensions del Parc natural. Costers i pujols estan ocupats pel càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una gramínia gegant que dóna color al paisatge: daurat tot l’estiu i verd viu a partir d’octubre.
A més del càrritx, hi ha una gran varietat de plantes, algunes tan conegudes com la mata (Pistacia lentiscus) o el garballó (Chamaerops humilis), l'única palmera autòctona de les Illes Balears; i d’altres menys abundants com la ceba marina (Urginea maritima), fàcil de reconèixer per les seves grans fulles i l’espiga de flors blanques que s’obren en ple estiu.
Podem trobar també un nombrós grup d’espècies endèmiques, com la rapa blava o borda (Arum pictum), pròpia de les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, la lleganyova (Aetheorhiza bulbosa) i el safrà bord (Crocus cambessedesii). Tot i el bon nombre d’espècies que trobem, l’abundància del càrritx és notable. L’explicació, com tantes altres vegades, té molta relació amb nosaltres, els humans.
A les finques de muntanya s’ha practicat des d’antic la ramaderia ovina extensiva. Les ovelles aprecien el càrritx, que una vegada segat o cremat rebrota, oferint brots més tendres i mengívols. Per això, durant molt de temps, els pastors han emprat el foc per a obtenir noves pastures per al ramat. Aquest mètode, emperò, ha tengut efectes negatius en la composició de la vegetació i ha marcat l’aspecte d’aquestes muntanyes.
Després del pas del foc, les plantes rebrotadores (i especialment el càrritx) es veuen molt afavorides enfront de les demés. Si tenim en compte que en els anys 1992-2002 es cremaren al Llevant de Mallorca més de 4.000 ha de garrigues i boscos, entendrem que la reiteració dels incendis ha empobrit les muntanyes, que han perdut la major part de la coberta arbòria, accelerant l’erosió del sòl.
En el Parc, s’empra el ramat per tal de disminuir la densitat del carritxar, de manera que es redueix la combustibilitat i, per tant, el risc d’incendi.
LES CASES DES VERGER
Actualment les cases des Verger es troben en mal estat de conservació, però algunes generacions les conegueren de manera ben diferent. L’Arxiduc Lluís Salvador les descriu com “una casa nova i modesta amb portal rectangular, des de la qual es domina la mar al peu fins a les costes de Menorca”. La finca des Verger sempre s’ha associat a Albarca perquè els propietaris d’ambdues han estat generalment els mateixos.
Les cases varen estar habitades fins els anys 80 i als horts es podia trobar tota casta de verdures i hortalisses. Els horts reben aigua de la font des Verger. Més amunt, arran del camí hi ha una surgència d’aigua amb una curiosa inscripció: “Antig ullal de temporada, font permanent des de 19... Any 1958”.
Les cases des Verger tenen una estructura prou diferent a les de s'Alqueria Vella de Baix, si ens referim a les dependències interiors. Però el que destaca és la diferència de les finques des del punt de vista de l'explotació: a es Verger es desenvolupà més la producció hortícola i la ramaderia porcina (podem veure encara les solls), mentre que s'Alqueria Vella es dedicà més a la producció d'oli i a les ovelles.
A les piques i síquies des Verger podem trobar plantes d’ambients aquàtics com són les molses i les algues. Entre la fauna trobem una gran diversitat d’invertebrats, com les libèl•lules, i vertebrats com la granota (Pelophylax perezi) i la serp d’aigua (Natrix maura).
Si ens interessa una altra comparació, ara som a una hora de camí de les cases d'Albarca, diferents, també, de la resta. Si considerem que és hora de tornar, podrem desfer el camí, tornant a pujar el coll i després davallant cap a s'Alqueria Vella. Un lloc agradable per fer una berenada abans del camí de retorn podria esser damunt l’era o bé al mateix coll des Verger, amb la vista de la mar de fons.
Una altra opció per tornar a s’Alqueria Vella és prendre el camí que surt del costat de la font: en sols 15 minuts d’ascens ens permetrà assolir un coll, entre els puigs d’en Porrassar i des Corb, des d’on obtindrem una meravellosa panoràmica de tota la vall des Verger. En sols 10 minuts més, podrem arribar al Campament dels Soldats, i des d’allà podrem seguir el camí senyalitzat que ens porti novament a l’aparcament de s’Alqueria Vella.