dijous, 1 de gener de 2009

Itinerari 10: Volta als Establits de s'Alqueria Vella

Itinerari de color marró   (Fulletó en pdf)

L’itinerari comença molt a prop de l’aparcament de s’Alqueria Vella. És una ruta circular que permet observar àmplies panoràmiques de la vall de s’Alqueria Vella i la badia d’Alcúdia.

La zona té grans valors històrics i culturals. Des dels Establits de s’Alqueria Vella, desviant-nos però de l’itinerari, podrem arribar en poc temps a l’ermita de Betlem, un emplaçament molt recomanat de visitar en les proximitats del Parc natural.

Dificultat: mitjana.
Durada: 90 min.
Mirador (Josep Rullan)
Audioguia












S’ALQUERIA VELLA DE BAIX

Des de l’aparcament de s’Alqueria Vella haurem d’agafar el camí senyalitzat que surt en direcció a l’ermita de Betlem, a devers 160 metres trobarem un encreuament, des d’on s’inicia l’itinerari de la volta als Establits.


SEGUIM LA RUTA ARTÀ - LLUC 

El camí d’ascens en direcció a l’ermita de Betlem comença estret, ombrívol i paral•lel a una paret, que separa la finca pública (Alqueria Vella) de la propietat veïna. Aviat s’enfila, però, i continua en un terreny obert i emmarcat per parets i marges que delimiten antigues terres de conreu. Aquest camí, fins al moment en què una indicació ens obligarà a desviar-nos, forma part de la ruta Artà – Lluc, la segona condicionada a Mallorca com a GR (ruta de senderisme inclosa en una xarxa de Grans Recorreguts a nivell europeu).

Més endavant el camí fa un tomb cap a l’esquerra i se separa de la paret mitgera. El canvi de direcció ens permet contemplar còmodament les vistes sobre la Vall, on distingirem els edificis de ses Cotxeres i sa Tafona de s’Alqueria Vella. Més enllà hi apreciarem Can Sard, les cases principals de la finca, i com a teló de fons els relleus que tanquen la vall: en primer lloc el puig Figuer, on hi distingim una paret que el remunta delimitant clarament el límit del Parc natural; tot seguit el puig Genet; el puig des Corb, l’únic que conserva un dens pinar; i al fons en Porrassar, amb una forma cònica gairebé perfecta.


ELS ESTABLITS DE S’ALQUERIA VELLA

Des dels primers moments crida l’atenció la gran quantitat d’arbres morts que sobresurten entre les carritxeres que entapissen les marjades. Després de passar un portell, una obertura en una paret que separa antigues propietats, continuarem avançant envoltats de tancats de pedra i una vegetació homogènia d’abundant càrritx i garballons, propiciada per l’abandonament d’antics conreus.

El topònim Establits de s’Alqueria Vella dóna nom a tota la contrada que travessam i fa referència al resultat de la parcel•lació de les possessions de sa Devesa, Binialgorfa i s’Alqueria Vella, que foren parcel•lades i venudes a finals del s. XIX, amb la intenció que s’hi establissin pagesos que rompessin el sòl, creant així noves terres de cultiu. Aquesta pràctica era fomentada pel Govern estatal, que ho premiava amb importants incentius fiscals, donada la necessitat que hi havia de noves terres agrícoles en una època de crisi econòmica generalitzada. Les males condicions de vida en un paratge tan inhòspit com aquest, juntament amb algun desafortunat episodi d’epidèmies que afectaren la població d’establidors, desencadenaren l’abandonament d’aquest incipient nucli de població en la primera meitat del segle XX.

Mirem on mirem veurem restes que ens indiquen la presència d’aquesta “colònia” d’establidors: casetes, marges, corrals... Entre d’altres casetes podrem distingir Can Murtó, fàcilment identificable pel coll de cisterna que s’alça davant la caseta, i passada aquesta, sols si continuem atents als voltants, serem capaços de divisar les barraques de Can Serverí, a l’esquerre del camí; i de Cas Carboner, que queda a la nostra dreta en el darrer revolt de l’ascens, abans de desviar-nos en direcció a l’ermita de Betlem.


LES TERRES ALTES: CAN DUC I EL MIRADOR

Un cop finalitzem l’ascens, les indicacions ens fan voltar a mà esquerra i molt aviat divisarem un petit grupet d’alzines, són dels pocs exemplars que han sobreviscut a l’aprofitament agrari i als incendis. Aquests arbres delaten la presència d’una de les cases amb major entitat dels Establits, Can Duc, que es troba també en mal estat de conservació. Uns 150 m. després d’haver passat per davant Can Duc un indicador ens fa voltar a la dreta; des d’aquest indret podem veure al fons Ca na Manxa.

Ens trobam en una zona bastant plana, l’àrea més aprofitable de tota la contrada per al conreu dels cereals, i això ho constata la presència de diverses eres. Es tracta d’espais plans i circulars, definits per una senzilla estructura de pedra, on s’hi acaramullava la collita de blat per a batre’l i separar-ne la palla del gra. Les eres s’ubicaven a llocs elevats on el vent hi bufés amb força.

Deixam enrere el camí que porta a l’ermita de Betlem, i enfilam el tirany senyalitzat que remunta la vessant sud del puig de sa Creu, fins a assolir un pla sobre la carena. Aquest és el punt culminant de l’itinerari, on podrem fer una aturada vora d’un mirador des d’on podrem gaudir d’unes impressionants panoràmiques sobre la marina de Betlem i la Colònia de Sant Pere, la badia d’Alcúdia, l’ermita de Betlem, i la ja llunyana vall de s’Alqueria Vella.

A la zona més alta de la muntanya la vegetació ens mostra clarament com de determinant n’és el vent en les seves condicions de vida: fixem-nos en què són espècies de poca alçada, amb una clara dominància del càrritx (Ampelodesmos mauritanica); els ullastres (Olea europea silvestris) creixen inclinats en la direcció dels vents dominants, i en els coixinets dels penya-segats s’hi pot diferenciar perfectament la cara exposada a les corrents d’aire provinents de la mar, formada per branques seques i cremades, de la part que s’hi troba a recer, verda i atapeïda.


EL RETORN CAP A LA VALL

Les vistes en el camí de baixada són semblants a les que teníem en l’ascens, però ara caminarem sempre amb la vista oberta cap a la vall de s’Alqueria Vella. Al fons podrem distingir sempre les cases de s’Alqueria Vella de Baix, on hi trobarem informació i atenció personalitzada per a qualsevol consulta que puguem tenir sobre el Parc natural.

A mesura que descendim, en direcció a s’Alqueria Vella de Dalt, són menors els indicis d’aprofitament agrícola, no obstant això són terres que també tenien un aprofitament basat en la recol•lecció de les palmes de garballó, una activitat que sovint complementava la dedicació a les tasques estrictament agrícoles i ramaderes.

El camí, muntanya avall, ens fa travessar una torrentera, la presència d’una antiga barraca al mateix llit del torrent ens indica que sols porta aigua en moments puntuals. Ara bé, el pas de l’aigua i la formació de bassiots després de les pluges permeten un major grau d’humitat als sòls i una vegetació més abundant que en la resta de l’espai.

Poc després d’haver creuat el torrent passarem per damunt d’una era: com veiem ens trobam propers a les terres baixes i els usos agrícoles es tornen fer presents. Des d’aquest punt dominem la plana de s’Alqueria Vella de Dalt i entre les construccions properes especialment una crida l’atenció: es tracta del frontó. Aquesta peculiar edificació s’integra en un conjunt de tres casetes que complementaren un segon assentament dels presoners que en la dècada de 1940 construïren la carretera que puja al puig de sa Tudossa. Aquestes casetes serviren per al resguard i el descans dels soldats que vigilaven els treballadors condemnats; donat que molts dels soldats procedien del País Basc, construïren el frontó de 5 m. d’alçada que podem veure, adossat en una de les barraques, per a la seva distracció en els moments d’esbarjo.


LES TERRES DE CONREU DE S’ALQUERIA VELLA DE DALT

Un cop a baix hem de superar una barrereta i girar a l’esquerra, per trobar molt aviat Can Leu, una caseta que ha estat restaurada i permet comprovar les condicions en què vivien els pagesos que treballaren aquestes terres. Des d’aquesta caseta un caminet paral•lel al torrent ens condueix cap a una sínia.

Des de la sínia haurem de girar a la dreta i seguir 300 m. entre camps de conreu per un camí que avança paral•lel al torrent des Cocons. Els camps de s’Alqueria Vella de Dalt es destinen al conreu de farratges, complementats amb prop de 400 arbres (sobretot ametlers, però també oliveres, figueres i garrovers).

De les terres cultivades, però també dels costats del camí, veurem guaitar abundants herbes, espècies ruderals (comunament anomenades “males herbes”) que es beneficien de l’activitat humana, en especial de la ramadera i l’agrícola. Cercant amb esment podrem trobar-hi també alguna espècie protegida, com les orquídies.

Aviat arribarem a sa tafona i a la caseta del Senyor, coneguda també amb el nom de ses Cotxeres. Aquestes construccions daten de principis del s. XX i pertanyien a la finca de s’Alqueria Vella de Dalt. Si bé la casa fou l’habitatge d’una família que treballava la terra i que segurament es dedicava a la producció d’oli a la tafona, aquesta probablement tingué un ús compartit, transformant en oli l’oliva de les collites provinents de les dues alqueries i d’altres propietats properes com Can Monseriu i Can Crist. Un cop passades les cases, en un bot tornem trobar-nos al punt de partida.