dijous, 1 de gener de 2009

Itinerari 5: s'Esquena Llarga

Itinerari de color violeta   (Fulletó en pdf)

S’Esquena Llarga és un camí de carena, que uneix el camí dels Presos (ascens al puig de sa Tudossa) amb el refugi dels Oguers i s’Arenalet des Verger. El camí, que transcorre íntegrament dins la finca pública des Verger, permet gaudir d’unes belles panoràmiques de les muntanyes d’Artà, que es perllonguen fins als caps de Capdepera i des Freu.  Aquest darrer cap i el de Ferrutx són dues reserves naturals.

Dificultat: baixa.
Durada: 75 min (només anada).
Audioguia
Camí (Marc Gil)













MUNTANYES I TALAIES

Des del camí dels Presos, s’Esquena Llarga parteix com a tirany en direcció est, fins arribar al refugi dels Oguers. A mesura que avancem pel pendent suau, deixem enrere a la dreta el torrent, els cingles d’en Porrassar (que s’estenen fins al puig del mateix nom), s’esquena Pintada i s’esquena Curta.

De dreta a esquerre es distingeixen perfectament els cims del puig d’en Porrassar, el d’en Pelegrí, el puig de sa Fèl•lera, el puig de s’Àguila i el puig des Telègraf o talaia de Son Jaumell. La torre que corona aquest últim puig és visible des de la talaia Moreia (s. XVI), una torre de vigilància construïda en el punt més alt del cap Ferrutx. La ubicació de les torres permetia dominar una àmplia panoràmica i detectar les aproximacions corsàries a la costa, prou habituals a la Mallorca dels segles XVI al XVIII. Els torrers, en veure atracar-se naus perilloses, alertaven les torres veïnes mitjançant senyals de fum, que retransmetien el missatge de manera encadenada fins assolir les poblacions.

A la retallada costa es destria la torre d’Albarca (o torre des Matzoc, s. XVII), proveïda d’un canó per a la seva defensa.


MAR DE CÀRRITX

El paisatge dels primers trams del camí està dominat per una planta herbàcia de fulles primes, llargues i aspres: el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una gramínia de distribució bàsicament nordafricana que cobreix grans extensions a les muntanyes de Llevant i Tramuntana.

La continuïtat del carritxar només és interrompuda pel verd intens dels garballons. Els dies de fort vent es formen ones a la mar de càrritx i l’efecte ens evoca els camps de cereals. 

Malgrat l’abundància d’aquesta planta al Parc, aquí tenim l’ocasió de gaudir d’un dels pocs carritxars d’Ampelodesmos mauritanica d’Europa. Antigament el càrritx s'emprava per fer cordes, estores, vencills per a lligar les garbes i, d’ençà el boom turístic, també per a fer para-sols per a les platges.

Tot i la uniformitat aparent, en aquesta mar de càrritx també trobarem plantes com l’estepa joana (Hypericum balearicum), endèmica de les Illes Balears, la ceba marina (Urginea maritima) i la fonollassa groga o herba santa (Thapsia gymnesica), endèmica de Mallorca i Menorca. Observeu-les amb atenció, fotografieu-les o dibuixeu-les, però no us endugueu plantes del Parc natural. 

El tancat de reixa que hem deixat al començament del camí protegeix una repoblació forestal de la voracitat dels centenars de cabres orades que pasturen aquestes terres. L’objectiu d’aquestes petites repoblacions és que, en créixer, els pins actuïn com a dispersors de llavors a fi que puguin néixer arbres en llocs on els focs cíclics han exhaurit el banc de llavors que es conserva al sòl després d’un incendi. 

El Parc natural té entre els seus objectius afavorir l’augment de la coberta vegetal, especialment l’arbòria, per revertir la tendència actual desertitzadora. Per això es realitzen tasques de prevenció d’incendis, s’efectuen repoblacions forestals i es controla la població de cabres.


EL GARBALLÓ I L’OBRA DE PALMA

Al llarg de l’itinerari abunda el garballó (Chamaerops humilis), una palmera de petites dimensions que a Mallorca només trobem a quatre àrees: Andratx, Formentor, el cap des Pinar i la península de Llevant. A la primavera floreix en ramells de flors grogues molt petites; el cor tendre de la soca és comestible, així com els dàtils (plomissons), que són rics en taní, una substància astringent, i abans d’haver madurat serveixen per aturar la diarrea.

Aquesta planta ha estat importantíssima per a l’economia local, ja que de les palmes tendres teixides per unes mans expertes (llatra) se n’obté una ampla varietat de productes (obra de palma) per a la vida quotidiana, ja siguin senalles, graneretes, coves, ventadors, capells, paneres, estorins, sàrries o llenyers.

Les palmes es recullen fins el dia de Sant Salvador (6 d’agost) o com a molt tard fins a Sant Roc (16 d’agost), ja que a partir d’aleshores les nits s’allarguen i la rosada banya les palmes; però especialment perquè les plogudes fortes comencen a ser més habituals. Un cop arrabassades, les fulles del garballó s’han d’assolellar i després ensofrar a fi que tornin blanques. Finalment, se’n fan brins i la llatra es trena per poder-ne fabricar les peces desitjades.

El garballó és una espècie inclosa al Catàleg balear d’espècies amenaçades, però n’és permesa la recol•lecció de palmes per a l’elaboració artesana d’obra de palma.


S’ARBOÇARET

A la fondalada que queda a la dreta del nostre camí s’aprecia una vegetació diferent, bastant més verda i densa; es tracta del comellar de s’Arboçaret, accessible (15 min) a mà dreta de la bifurcació del pla dels Castellots. Com el seu nom indica, aquest lloc es caracteritza per l’abundància d’arbocera (Arbutus unedo), arbust de fruits comestibles i capaç de rebrotar després d’un incendi. Els arboçars, els trobem a zones on el sòl és més profund, i en indrets antigament ocupats per alzinars o ullastrars, com ara aquest que contemplem.

Fa menys de 50 anys que dins s’Arboçaret els ermitans de Betlem encara tenien eixams que produïen mel en caseres fetes amb canyes, argila i taps de marès foradats. Les caseres es cobrien amb teules per evitar que es banyessin amb la pluja. Així, a més d’aconseguir mel, disposaven de cera abundant per a les espelmes i per a fer fil cerat que empraven els sabaters (per confeccionar calçat) i selleters (per cosir guarniments de cuiro de les bísties). L’Arbocer dels Ermitans era un exemplar venerable que destacava entre els altres.

A la tardor, les arboces són un autèntic regal per als ocells migratoris, com els tords (Turdus philomelos) i estornells (Sturnus vulgaris), que arriben afamats en el seu viatge cap el sud. Aquests fruits també agraden al corb (Corvus corax), encara que la carronya és la base de la seva alimentació.


LA FONT DELS OGUERS: UN OBSERVATORI DE FAUNA

Els últims revolts del camí de s’Esquena Llarga ens obren la vista sobre la costa de s’Arenalet i ens menen a la bifurcació del pla dels Castellots. Voltant a l’esquerra arribarem a la font dels Oguers, al peu del puig de sa Font, un bon lloc per observar moltes espècies que acuden a la pica per beure. 

L’aigua hi raja bona part de l’any i s’aprofita al refugi de la caseta dels Oguers. La font experimenta un canvi meravellós els capvespres: quan el sol s’amaga, molts habitants de les muntanyes aprofiten la frescor per a sortir. És el moment en què podeu veure ratapinyades que cacen els insectes nocturns. Si hi ha sort, poden aparèixer quatre de les onze espècies diferents descrites a la península de Llevant. 

També a la font dels Oguers hi podreu escoltar la granota (Pelophylax  perezi), un amfibi que aprofita aquest punt d’aigua, tan escassa a tot el Parc. El calàpet (Bufo balearicus) és una espècie amenaçada per la progressiva desaparició dels hàbitats on es reprodueix (basses, fonts, aljubs…), difícilment el podrem veure perquè és un animal d’hàbits nocturns i crepusculars, però a la primavera el podrem sentir cantar des de grans distàncies.


EL REFUGI DELS OGUERS

El refugi dels Oguers permet gaudir de la muntanya, tot i que es troba a tan sols uns minuts de la mar. Si seguim baixant pel camí des d’on veníem arribarem aviat a s’Arenalet des Verger, on finalitza l’itinerari. Des d’allà podrem decidir si emprenem el trajecte de tornada pel camí d’en Mondoi o per Albarca i es Verger, o bé si tornem enrere remuntant de bell nou s’Esquena Llarga.
Des del refugi dels Oguers els dies clars es pot destriar, a la llunyania, el perfil de l’illa de Menorca i amb uns prismàtics es poden apreciar, fins i tot, algunes cases blanques de la seva costa.